dilluns, 5 de març del 2012

Crònica de Victor del Duatló LD Campionat España

VALENCIA LD - CAMPIONAT D'ESPANYA DE TRIATLÓ (Per Víctor Fernández)

Vaig a escriure esta crònica en primera persona perquè este tipus de proves, tot i fer-les amb el teu equip, són vivències tan personals que fan difícil contar-les d'una altra manera.
Des de fa un temps, estic aficionant-me cada vegada més a la llarga distància i, ahir, en València crec que va ser el meu canvi de xip definitiu.
L'atmosfera que envolta a estes proves no té res a veure amb les sprint que, tot i tindre també el seu encant, no permeten assaborir-les glopet a glopet com passa amb la llarga distància.
Eixos mesos de preparació prèvia amb el cap ficat en la prova objectiu, on comparteixes fatigues, pors, dubtes, etc. amb aquells que també van a fer la prova. Eixa setmana prèvia amb nervis, animalades per part d'algú (no diré noms...), dolors que es somatitzen, dolors que es tenen de veres...
Havia arribat el moment.... Dissabte a les 16 h, Andrés i jo, ens trobem al restaurant de Jordi i anem al port de València per a deixar les bicis. Allí, en trobem amb l'equip de relleus (Miguel, Eleuterio i Martí) i amb Paquito. (Per cert, enhorabona al trio de rellevistes que feren el segon lloc, sent derrotats només per un superequip de professionals...).
Deixem les bicis, quatre colpets d'esquena, dos abraçades i, cadascú a sa casa a intentar dormir... En arribar a casa, em fique a fer la motxilla. Omplic el llit de trastos com si me n'anara de viatge per a un mes. Ho coloque tot segment per segment per a assegurar-me que no falta res i... Déu meu!!!!! El xip!!!!!! Finalment estava en la butxaqueta del mono, on l'havia deixat per a no oblidar-lo, però m'havia oblidat de que l'havia deixat allí... en fi...
A les 5'50, sona el despertador. Se m'apeguen els llençols, però aconseguisc alçar-me amb un poc de retard. Desdejuni de campió i aplegue a Eroski 10 minuts tard...
Ens trobem tots al control de material i comença tota la litúrgia (neopré, vaselina, tovalla per a quan ixquem de l'aigua, roba del segon segment, sabatilles de córrer, unflar rodes, colocar el menjar amb cinta aïllant, etc, etc...).
Uns 20 minuts després, ens n'anem cap a la zona d'eixida. Ens fem la foto de rigor, saludem a la gent... Tot amb una "calma nerviosa" que dona a estes proves eixe haura especial.
Sense quasi enterar-nos, ens quedem Jordi i jo a soles i, quasi sense adonar-nos-en, estem ja entrant a l'aigua. A partir d'ahí, comença la lluita solitària...
Donen el xiulit d'eixida, aprete el botó del Garmin i comence a nadar sense ficar-me cap presió. El neopré d'Armando, m'està molt còmode, el barret de neopré no deixa que se me gele el cap, tot està al lloc i veig que nade sense problema al mateix ritme que tot el grup. No me quede despenjat i faig tota la natació sense problemes. Fins i tot, a partir dels 800 metres comence a avançar a gent de gorro blau, que havia eixit amb l'anterior grup d'edat.
Quan me done compte, estic encarant l'eixida de l'aigua amb molt bones sensacions. Mire el crono i he complit el meu objectiu de 38 minuts.
Em prenc la transició amb calma... Massa calma... Quasi nou minuts lluitant amb el neopré, la tovalla, el banyador, el mono... al final perd la vergonya (o la calma) i em faig nuet allí al mig, me fique bé tota la roba i escampe amb la bici.
El segment ciclista va ser BRUTAL. Ha sigut un dels dies de ponent més animals que recorde en la meua vida ciclista. Per la part del circuit del DLD, havérem de ficar plat xicotet. Quan veies que anaves a 18 km/h, pensaves "Què faig ací?" "Sóc un matao", però quan veies que no paraves d'avançar gent, pensaves "Serà normal...", "Si estan tots igual o pitjor...".
Aplegue a València. Mitjana de 28'5 en 94 km de ciclime. No està malament, tenint em compte les circumstàncies.
Fins ahí, havia aplegat la meua aventura. Una lesió que vinc arrossegant en els últims 4 mesos, m'havia impedit córrer en tot este temps. Per tant, la lògica deia que m'arretiraria una vegada acabat el segon segment, però... havia comés l'errada intencionada de deixar les sabatilles de córrer en la caixa, així que me les vaig enfundar i vaig pensar "a veure fins on arribem".
La primera volta de 7 km, la vaig fer sorprenentment còmode. Pensava fer esta volta i parar, però en arribar al gir, i veure a tota la gent animant i cridant el meu nom, vaig pensar "si vaig bé, per què no prove amb la segona?" i això vaig fer.
Encarí la segona volta i, en el km 10, començà a esgotar-se la gasolina (i encara quedaven 11 més). Però com que ja estava a punt del gir, vaig decidir aplegar, agafar aigua i tornar poquet a poquet. A partir del km 12, començà a fer-me mal el genoll. Com que xafava mal pel probema del peu, se me va resentir. Total que vaig fer el gir del 14 i, el pensament va ser "Només queda una volta. Molaria fer-se la foto dedicant-li-ho als meus bessons..." i què vaig a dir-vos... ahir vaig entendre això que diuen de que un pare, per un fill és capaç de tot.
Quan es barregen el dolor, el cansament extrem, l'orgull per una gesta inesperada i, sents que els teus fills estan portan-te de la mà sense estar allí presents... Menys mal que portava les ulleres, perquè els dos últims kilòmetres els vaig fer plorant... jejejeje... havera fet mal quadro...
En fi, ha sigut un altre dia d'eixos que te fan entendre el per què de tant de sacrific en els entrenaments. Un altre dia d'eixos que ho fiquen tot al lloc i t'ajuden a tindre ganes de continuar amb açò.
Evidentment, cal agrair a tots aquells que t'animen i t'aguanten el fet d'estar ahí sempre. No vaig a nomenar-vos perquè sabeu ben bé qui sou. Ahir vareu estar tots allí i ja vaig tractar de saludar-vos i donar-vos les gràcies personalment.
Ens veiem en la pròxima... AUAAAAAAA!!!!!!!!!

(Felicitats a tots. A tu Victor en especial)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada