Martí Civera al Campionat del Mòn de triatló de Llarga distància

Campionat del Món de Llarga Distància (Per Martí Civera)

Les cinc del matí del divendres 27, sona el despertador. Per fí ha arribat el dia, en menys d'una hora partim cap a Vitòria. M'aixeco molt tranquil, el treball ja està en les cames. Desdejuni i com anit torne ha repassar tot. Bici, neoprè, sabatilles per córrer, ulleres.....
Són les 6AM i cosa estranya (o no tant), Paquito no apareix. El telefon sona i ja m'imagino que alguna cosa no va bé. Al lluny escolte un fil de veu " M'he dormit, després et conte". En fí, prenc la decisió de tornar-me al llit. A les 8AM sona el timbre de casa, dues hores desprès de l'hora prevista. El dia va a ser molt llarg....

Desprès d'un viatge sense cap incident, arribem a Vitòria sobre les 14.30h. Cridem al nostre contacte (la mare d'un amic) i arribem a la casa. Una casa en el mateix cor de la ciutat, de fet tenim la T2 sota les nostres habitacions. Desprès de menjar, una mica de descans i sortim a recollir els dorsals.

La tarda es va tornant cada vegada més gris, vent, aigua i una temperatura que no supera els 20 graus.

Quan recollim tot el nostre material, ens dirigim al pantà de Landa, a realitzar un entreno en aigua. La pluja no cessa i cada vegada fa més fred. En arribar al pantà ens creuem amb un parell de triatletes que han acabat el seu entreno, com és la nostra sorpresa quan veiem que són de València, d'Alginet.

Podem comprovar que l'aigua està calenta i que si bufa el vent s'aixequen ones igual que a la platja.
A la nit apleguem a la casa i quan sopem, caiem morts de somni. El dia ha estat llarg.
El dissabte ens aixequem i passem el dia de compres i d'entrevistes (en el meu cas), l'endemà vaig a aparèixer en el periodic el món edició Pais Basc.

A la tarda aviat deixem tot el material en els diferents Box i comprem el sopar i a descansar.
A les 5.45 sona el despertador, Paco i jo, ens mirem a la cara i les nostres cares delaten la tensió que ara si, en forma de riures, tenim davant el que ens ve damunt. Desdejuni molt fort, i rapid caminant busquem el primer hotel, on els autobusos de l'organització ens portaràn fins al pantà.

Una vegada que que arribem al pantà, gens més baixar de l’autobus, veiem la hi ha muntada, triatletes, televisions, periodistes.. en fi això és un mundial.
Sense adonar-nos ja és l'hora de la sortida elite, veiem la cámara de trucada i ens adonem del nivellàs del mundial, *Elguezabal, *Eneko, *Sudrie, *Macca, *Amatriain... en fi la cosa promet.
Es dóna la primera sortida i nosaltres ja ens enfundem el neopre i esperem en la nostra camara de cridades. Gairebé sense adonar-nos ens trobem nadant.
Paquito va en el grup de davant, jo no obstant , prefereixo prendre-ho amb més calma, és la primera vegada que vaig a enfrontar-me a una distància tan llarga. Quan arribem a l'1.5km de l'aigua, veig que en el gir solament em treuen uns 100m la qual cosa m'alegra, ja que porto un ritme poc exigent i vol dir que estic nadant comode.

Passen els metres i a partir del 3.5km que ja es veu l'arc de sortida, la cosa comença a posar-se tensa, per uns moments començo a notar pessigolles a la zona del isquio, i tinc sensació de rampa, però es queda en això "sensació".

Quan surto de l'aigua, veig a Paquito que està sortint amb la bici, faig la transició i a donar pedals. Ens queden molts km per davant i haig de regular-me.

Comencen a caure els km i gairebé sense adonar-me complete la primera volta i mire el gps, amb una mitjana de 36km/h. Ufff, pense baixa una mica a veure si no vas a poder córrer...
Però les cames responen i decideixo no mirar el rellotge, però tinc la sensació d'anar rapid, ja que no m'adelanta ningú, i jo vaig passant molta gent.

Quan arribo a la transició, miro el gps i efectivament he volat sobre la bici 35Km/h de mitjana en els 120km, no està mal pense. Ara ha enfrontar els 30 a peu.

Començe a córrer i la primera de les 4 voltes passa de seguida, vaig bé , pinse i veig a Paquito que amb el dit em diu que tot va bé.

En l'inici de la segona volta, veig vindre de cara un bou, "un bou" pense, no però, per la pols que aixeca al córrer podia ser-ho, és Macca, això vol dir que Eneko va segon, en un vist i no vist ha passat.

Jo em centro en lo meu i en l'inici de la tercera volta, torne a veure a Paquito, ufff porta mala cara, ja ni tan sols em mira, continue corrent i al contrari de la gent que m'envolta, jo cada vegada em trobo millor.

A meitat de l'última volta, un japones amb goteros, una kiwi vomitant.. en fi, penso que sóc un afortunat per trobar-me bé. I sumergit en els meus pensaments de sobte em veig entrant a la plaça d’españa (meta), i llavors si m'enfonse, no se si és l'emoció , el cansament o que , però començe a plorar com un xiquet, "HO HE ACONSEGUIT", sóc la persona més feliç del món. Al poc temps entra Paquito i ens abracem.